MUNTATGES DEL CINEMA

MUNTATGES DEL CINEMA

El muntatge

El muntatge és la organització de plans d'un discurs audiovisual en determinades condicions d'ordre i durada. La manera de col·locar els diversos plans pot canviar completament el sentit, fet que provoca que canviï el missatge de la pel·lícula. 

Podem considerar una sèrie de tipologies del muntatge:

• Muntatge narratiu: explica els fets, ja siguin cronològicament o barrejats amb salts al futur o al passat.
• Muntatge expressiu: quan marca el ritme de l'acció, ràpid en les aventures i en l'acció, lent en el drama i el suspens.
• Muntatge ideològic: quan vol utilitzar les emocions, basant-se en símbols, gestos, etc.
• Muntatge creatiu: és la operació d'ordenar sense tenir en conta una determinada cronologia, sino com a recurs cinematogràfic, prèviament expressat en el guió o com una operació totalment nova, que tractarà de donar coherència, ritme, acció i bellesa a la obra.
• Muntatge poètic: quan es realitza com una vertadera obra poètica, causant reaccions en l'espectador. Posseeix una intenció expressiva, segon el qual els fragments es combinen de manera que la atenció de l'espectador respón a les intencions del realitzador. 

1. Segons l'escala i durada del pla:
1. Analític: realitzat basant-se en enquadres amb plans propers i de curta duració. Es presta el que és expressiu i psicològic. 
2. Sintètic: realitzat basant-se en enquadres que continguin plans llunyans amb profunditat de camp. Es tracta d'obtenir una visió més completa de la realitat, sense analitzar els fets de prop, dona lloc a plans seqüència.
2. Segons la totalitat del relat:
1. Narratiu: té per objecte explicar una acció i desenvolupar una continuació de successos. Ens ajuda a considerar la pel·lícula com una totalitat significativa. Hi ha 4 tipus de muntatge narratiu:
1. Lineal: el que segueix una acció única desenvolupada per una successió d'escenes en ordre cronològic.
2. Invertit: s'alterna l'ordre cronològic del relat a partir d'una temporalitat subjectiva d'un personatge o buscant més dramatisme.
3. Paral·lel: dos o més escenes, independents cronològicament, es desenvolupen simultàneament creant una associació d'idees en l'espectador. La finalitat és fer sorgir unsignificat a partir de la seva comparació. Una característica es la seva indiferència temporal, on no importa que les diferents accions alternades succeeixin en temps diferents o molt distants entre ells.
4. Altern: equival al anterior, basat en la juxtaposició de dos o més accions, pero entre aquestes existeix una correspondència temporal estricta i solen unir-se en un mateix fet al final del film o de la seqüència.
5. Expressiu: es busca la manifestació del món interior del director i el major impacte en l'espectador.
1. Rítmic: en funció tant de la longitud dels plans com de la composició dels enquadraments. Intenta subratllar l'impacte psicològic amb una segona sensació confiada al ritme del film. Es deforma la realitat d'alguna manera, el ritme real d'un succés es retrasa o s'accelera segons el que l'autor vol provocar.
2. Ideològic: busca un sentit més intel·lectual en la narració dels fets al crear o evidenciar diferents tipus de relacions entre successos, objectes, persones... Relacions temporals, espacials, causals, consecutives, d'analogia, de contrast...

EXPERIMENT KULECHOV

Lev Vladimirovich Kulechov al 1920 va col·locar el rostre del famós actor de cine rus del moment, Ivan Mosjovkin, davant de tres imatges diferents (un plat de sopa, una nena morta i una bella dona).

Ala alumnes amb els que va provar els hi va preguntar quina sensació transmitia el rostre del personatge (gana, pena i desig respectivament, encara que la imatge del rostre era sempre la mateixa).

Per tant, el que és important no és tant el contingut d'aquells plans sinó la manera de combinar aquests.

És possible que gràcies a la combinació de dos plans pels que no es donen un pla anterior de situació que l'espectador cregui que aquells dos plans han sigut envoltats en un mateix espai.

D'aquí treu Kulechov la seva idea de la màgia del cinema i de la capacitat del públic de ser enganyat.